La credibilitat del presentador de programes informatius de televisió

La credibilitat i la imatge corporativa (i el prestigi) de les empreses audiovisuals té a veure amb la impressió que causen tots els elements de la posada en escena davant la càmera. En especial, hi té a veure la imatge i els estils de presentació d’informatius dels periodistes. En aquest context, la imatge, eficàcia i credibilitat dels presentadors a l’hora de transmetre notícies prenen una gran rellevància.

Ara bé, els estils de presentació no són del tot ‘individuals’, no depenen estrictament de com són les persones, ja que cada empresa audiovisual marca un estil ‘corporatiu’. A més, els factors que intervenen alhora de definir l’estil corporatiu són múltiples, entre els quals cal tenir en compte la interpretació que faci cada organització del concepte de ‘servei públic’.

Un exemple d’aquesta diversitat d’estils el trobem en el món de parla anglesa. En anglès,  hi ha dues paraules diferents per designar el presentador de continguts informatius a la televisió, que impliquen també dues maneres diferents de concebre el paper del presentador i d’orientar l'origen de la seva credibilitat. Per designar el presentador d’informatius a televisió, als Estats Units usen la paraula ‘anchorman’  mentre que al Regne Unit prefereixen els termes ‘newsreader’ o ‘newscaster’. L’estil estatunidenc de l’’anchorman’ és seriós, amb una autoritat, diguem-ne que ‘amigable’, ‘pròxima’, de manera que tant presenta com comenta notícies. Per tant, transmet opinió. És ‘anchorman’, home (o dona) àncora, perquè coordina col·laboradors, entrades i sortides del discurs informatiu i té un paper decisiu alhora d’orientar el relat informatiu i organitzar el flux de les notícies.

L’estil de presentació britànic, del ‘newsreader’ o ‘newscaster’  és també seriós i implica una certa autoritat, però no basada en el protagonisme personal. Per això mai permet que la personalitat i emoció del locutor aflori de manera clara a les notícies. La funció principal del presentador és ‘to deliver’, entregar o transmetre notícies, són ‘emissors’ de continguts, motiu pel qual el seu ‘protagonisme’ és relatiu, hi ha una consciència clara que el presentador ‘presta’ la seva imatge per simplement connectar receptor i contingut.

Aquests dos exemples mostren dos cultures diferents, dos extrems a l’hora d’entendre el paper del presentador de continguts informatius en les empreses audiovisuals.

Comenta:

1.- La importància del presentador de continguts informatius de televisió en la credibilitat d’una empresa audiovisual és equiparable a la credibilitat de ......... en la premsa escrita. És possible aquesta regla de tres? Com valoreu el paper té el presentador o presentadora de continguts informatius en la imatge corporativa de l’empresa audiovisual?

2.- Quina rellevància té la personalitat del presentador o presentadora en l’estil de presentació (molt, poc, relatiu...). Expressions tipus ‘és que jo sóc així i no puc canviar’ estan justificades?

3.- Pensa en els estils de presentació dels professionals de TV3, TVE, Tele5, Antena 3, 8TV. Quin estil representen, més a prop de l’estil estatunidenc de l’’anchorman’ o del britànic ‘newsreader’? Consideres que es manté l’estil de presentació en tots els presentadors del mateix mitjà?

4.- En quin dels dos models consideres que s’emmarca La Xarxa?

5.- Afecta la diferència de gèneres informatius ‘L’entrevista’, ‘Notícies en xarxa’, ‘1714, la guerra a comarques’ l’estil general de presentació a La Xarxa?

L'estil conversacional

Independentment de quin sigui el grau d'opinió que transmet el presentador de continguts informatius, un dels elements comuns a qualsevol estil de presentació és l'exigència de naturalitat. Per això, el presentador o presentadora adopta un estil conversacional, amb un to explicatiu-informatiu, més propi de la col·loquialitat i la interacció, encara que de fet sigui simulada, ja que el teleespectador no estableix una interacció amb el presentador.

Tenir o no tenir telepromter, aquesta és la qüestió

Per al presentador o presentadora, tenir telepromter o no tenir-lo i haver de presentar amb papers té implicacions en la manera com es diuen les notícies. El telepromter garanteix l’orientació a càmera la major part del temps, però no permet tenir una visió per endavant de tot el paràgraf, de manera que pot ser més difícil improvisar o salvar errors si no és que es coneix molt bé el contingut del que es presenta. Quan es presenta amb telepromter  s'ha de trencar amb la visió frontal de tant en tant consultant alguna cosa en els papers que es tenen, per evitar fer l'efecte que s'és un bust parlant.

Per contra, el paper permet tenir una visió més general dels paràgrafs, llegir per endavant i conèixer la progressió informativa, però requereix més habilitats del presentador a l'hora d'assegurar que inicis i finals es diguin mirant a càmera.

En el teleprompter els textos tenen més revisió, de qui escriu i dels Serveis Lingüístics. Per contra, llegir de papers, com que permet més improvisació, cosa que afavoreix la naturalitat, també suposa més risc d’error lingüístic, si és que el presentador o presentadora no té el nivell de qualitat lingüística adequat.

En tot cas, es tingui o no telepromter, el presentador o presentadora sempre ha de tenir coneixement del tema que presenta més enllà del que té escrit per poder improvisar o suplir buits d'informació.

Programes de ràdio i televisió alhora

En la redacció, i també en la presentació de notícies, s'ha de tenir en compte si l'emissió serà alhora per ràdio i per televisió. En aquest cas, els textos s'han d'entendre per si mateixos, sense el suport ni de la gestualitat del presentador ni d'imatges de televisió.

Què és més important la imatge o el text?

Un bon text és la base de la tasca informativa. Lingüísticament parlant, un text és bo si forma i contingut van de la mà. Però en la presentació d’informatius a la televisió, per ser eficaços en la tasca informativa, el text, a banda de ser bo, ha d'anar acompanyat d'una bona presentació. La comunicació verbal i la no verbal van de la mà una de l'altra. L’eficàcia comunicativa es basa justament en aquesta complementarietat i supeditació de la imatge al text. Si el text no funciona, i això vol dir bàsicament que fallen coherència o cohesió o no s’entén perquè hi ha un excés de pressuposicions i sobreentesos ─cosa que passa amb força freqüència quan s’han de reredactar notícies─, la posada en escena se’n ressent. I això ens treu eficàcia comunicativa i credibilitat.

Val a dir que si el text és adequat i el donem per bo, però el presentador o presentadora no ‘hi entra’, el resultat també és que no s’aconsegueix ni eficàcia comunicativa ni credibilitat. ‘Entrar’ en un text vol dir interpretar-lo. És a dir, posar els elements paralingüístics i cinèsics al servei del text i la seva comunicació. I això val tant per a ràdio com per a televisió, perquè encara que a ràdio no ens vegin, el micro ho capta absolutament tot: inseguretats, desinformacions, estats d’ànim...

Per això s’ha d’anar alerta quan, per exemple, es  justifica una locució ‘plana’ apel·lant a l’objectivitat o a la formalitat. Hi ha periodistes que ho llegeixen tot igual, monòtonament. Però, de fet, res mai no pot llegir-se igual. Sovint, quan es fa així, el que el periodista amaga no necessàriament és imperícia, és desconnexió del text o, fins i tot, desinterès o avorriment.

La comunicació no verbal en ràdio i televisió: quines diferències hi ha?

Hem afirmat  més amunt que comunicació verbal i no verbal van de la mà, l’una de l’altra. I en aquest sentit, no caldria fer gaires diferències entre ràdio i televisió quan parlem de transmissió de notícies. Això pot semblar una mica estrany, però té la seva justificació. En el cas de la ràdio, hem de tenir en compte que els oients, encara que no puguin veure la imatge, també perceben elements de comunicació no verbal, ja que el to, el ritme, el volum, els silencis i el timbre de veu són característiques no verbals associades al llenguatge verbal. Es consideren elements de comunicació no verbal perquè depenen de la intenció de l'emissor o de les emocions, més que del significat de les paraules que es diuen. A diferència de la televisió, els elements de comunicació no verbal que no es veuen són els associats amb el comportament, els elements cinèsics (expressió facial, mirada, postura, gestos, proximitat), però aquests elements són inferibles per part de l’oient. I és que teòricament, si es presenta bé, també en ràdio, els elements cinèsics hi són presents i han d’estar al servei de la comunicació verbal.

En tot cas, el locutor de ràdio, no és que no utilitzi elements cinèsics en la seva posada en escena radiofònica, simplement no n’és del tot conscient de com els usa o de l’impacte que tenen en la locució. Per posar un exemple, una cosa tant senzilla com locutar una notícia amb un somriure o sense somriure té un impacte extraordinari en la manera com es transmet (i es percep) el to de veu per ràdio.

Vist això, hem de plantejar-nos quantes coses del nostre estat d’ànim i personalitat afloren en la presentació a televisió i ràdio. Se 'senten' moltes coses! Des de la tristor, i la baixa  autoestima passant per la coqueteria o la prepotència.

Per tant, des de la perspectiva del presentador de notícies de ràdio que ara fa televisió, les diferències entre ràdio i televisió no rauen en el fet que de cop i volta la comunicació no verbal pren una rellevància que abans no tenia, no. Rellevància, la comunicació no verbal, ja la tenia. Justament per això, la història de La Xarxa fa que els professionals de ràdio estiguin millor preparats per afrontar la presentació a televisió.

Però, per què? Tradicionalment a la ràdio mantenir el relat informatiu ha estat una exigència del directe i del mitjà. I en el relat informatiu els elements paralingüístics que formen part de la comunicació no verbal tenen una rellevància cabdal. Per contra, en l’àmbit de la televisió hi havia altres maneres de reconstruir el relat, com la possibilitat d’utilitzar les eines d’edició i la supeditació del text a la imatge.

En aquest sentit, l’únic que han d’aprendre els antics presentadors de ràdio que ara fan televisió és a prendre consciència dels elements cinèsics de la comunicació no verbal que influeixen en la presentació davant de càmera. I prendre consciència vol dir identificar els elements que intuïtivament fan bé i els que han de modular per millorar la posada en escena.

Què entenem per text?

Arribats a aquest punt, i deixant de banda els elements que tenen a veure amb l’oportunitat, selecció i orientació de les notícies, en la presentació d’informatius hi tenen a veure els elements de comunicació següents:

Figura 1: Elements comunicatius en la presentació d’informatius i eines per millorar-los

La comunicació no verbal: funcions dels elements cinèsics

La comunicació no verbal exerceix diferents funcions.

Emfasitzar el llenguatge verbal: Si quan indiquem una direcció a la dreta movem la mà cap a la dreta, estem emfasitzant el nostre llenguatge verbal amb un gest de comunicació no verbal. Si quan presentem una notícia de l’atur diem una xifra que es considera alta i alhora aixequem les celles, estem emfasitzant la dada en aquest sentit.

Orientar la manera en què el missatge verbal ha de ser interpretat: La frase 'El Gavà ha guanyat el Girona per cinc gols a zero' permet una combinatòria de tons i volum que donen lloc a diferents interpretacions. Podem emfasitzar que el Gavà n’ha fet cinc o bé que el Girona no n’ha fet cap, mostrar decepció, sorpresa, incredulitat...

Regular la comunicació: Els missatges no verbals ajuden a regular el ritme de la comunicació o bé la interacció. En un informatiu presentat per dues persones, es dóna pas a la parella informativa girant el cap i mirant-la alhora que en podem dir el nom.

Expressar sentiments i emocions: Comunicar l'estat d'alegria, tristesa, etc. Per molt objectius que pretenguem ser, no expressem igual la notícia de la mort d’un personatge de l’actualitat que la victòria d’un equip esportiu. I forma part de la serietat i la naturalitat que, encara que sigui de manera subtil, hi hagi emotivitat en la transmissió d’aquestes notícies.

Substituir paraules: Per exemple, quan un guàrdia urbà ens aixeca la mà i ens demana que ens aturem el gest substitueix la parla. Igualment, podem encarar el palmell de la mà a un tertulià que s’està passant de temps per indicar-li que sigui breu o bé que deixi de parlar. La diferència entre el guàrdia urbà i nosaltres és que la mà del primer estarà tensa i vertical i la nostra relaxada i inclinada.

Contradir el llenguatge verbal: Si estem tremolant i diem que no tenim fred, la nostra comunicació no verbal contradiu el nostre missatge. Si des de realització ens parlen per l’auricular i nosaltres arrufem les celles, ens posem la mà a l’auricular, però diem “sí, sí, et sento bé”, la nostra comunicació no verbal contradiu la verbal.

En la presentació d'informatius hem de tenir en compte que comuniquem amb tota la imatge i el presentador és l'element més important. En aquest sentit, la gestualitat ha d’acompanyar el discurs. Per això, són importants les funcions d'emfasitzar, orientar el missatge, regular la comunicació... Prenen poca o nul·la rellevància o bé són inadequades, les funcions d'expressar sentiments i emocions, i en especial en programes que s'emeten simultàniament per a ràdio i televisió, contradir el llenguatge verbal o substituir paraules.

Elements cinèsics en la comunicació no verbal

Els presentadors d'informatius comuniquen amb tota la imatge. Per tant, han de ser conscients de tota la seva gestualitat.

Per prendre consciència hem d'aplicar el model de la finestra de Johari.

Sou conscients del paper que juga la comunicació no verbal?

Programació Neurolingüística aplicada a la comunicació no verbal. Millorar la consciència de la nostra comunicació.

Recomanacions

Què hem de vigilar quan presentem?

Posició

Adopteu una posició recta, estable, per oferir seguretat i comoditat, sense deixar caure els muscles. El cos ha d'estar relaxat i no tens.

Si esteu asseguts, l'altura de la cadira ha d'adaptar-se a la complexió física. Heu de poder recolzar braços i avantbraç sobre la taula de manera còmoda. Els braços no han de quedar amagats sota la taula ni tampoc massa alts.

L'ideal és que segueu sobre els vostres isquis. Amb el cos a prop de la punta de la cadira, sense recolzar-vos en el respatller i amb els peus a terra. No recolzeu els peus sobre la cadira. No jugueu amb la cadira ni us balancegeu.

Si esteu dempeus, recolzeu el cos sobre els dos peus, lleugerament separats. No canvieu de peu.  Excepcionalment, si això us dóna una imatge massa rígida, intenteu recolzar el cos sobre un sol peu, fent una 'essa' amb el cos, i aneu canviant de peu. També podeu passar de posició de descans a estable i d’estable a descans, canviant de peu.

Si esteu dempeus, els braços cauen al llarg del cos. Agafeu-vos les mans a l'altura de l'abdomen, però no molt amunt o molt avall. També podeu agafar una cartolina.

Gestualitat

Moviments suaus i subtils, perquè la càmera sempre els accentua.

Els braços  o les mans es recolzen damunt la taula, però eviteu ajuntar les mans, tampoc heu d’obrir els colzes. Més aviat s'ha de fer al revés.

Les mans s'ha de moure de manera subtil, per matisar una idea del discurs.

Amb el copresentador o convidats, busqueu la simetria del gest.

La lectura i la mirada

Practiqueu la mirada 'panoràmica' per tenir control perifèric. Fixeu-vos en un punt frontal i intenteu controlar què passa a la perifèria d'aquest punt sense redireccionar la mirada.

Heu d'intentar llegir selectivament la informació, i això requereix una certa pràctica. És millor començar i acabar la notícia mirant a càmera i mirar a càmera també en aquells fragments i seqüències en què el text és molt rellevant o conté informació nova.

Si llegiu del teleprompter, heu d'intentar desviar la mirada de tant en tant al paper per donar sensació de naturalitat.

Les càmeres, en teoria, ha d'estar ubicades a l'altura dels nostres ulls. Hem de saber identificar en cada moment a quina càmera hem de parlar per seguir-la amb la mirada i no trencar el contacte visual.

La mirada és molt important. A través de la mirada fem contacte directe amb l'audiència. Si mirem fixament la càmera, el teleespectador sent que hi ha contacte, connexió i  complicitat entre el presentador i l'audiència. Per tant, cal evitar desviar la mirada a punts fora de pla. En tot cas, es recomanable establir diàleg amb la mirada del vostre copresentador.

S'ha de poder llegir una informació alternant la mirada a la càmera i la mirada al paper.

Si coneixeu la informació, apreneu a dir les frases d'una tacada sense mirar els papers. Ara bé, si feu això, heu de ser conscients que el subconscient lingüístic us pot jugar males passades, perquè recupereu el vostre corpus lingüístic inconscient i, per tant, no controlat. Les persones que han passat de presentar amb teleprompter a fer-ho sense, cometen errors que a l'escriure ja no feien, perquè el procés d'escriure, al ser menys espontani, permet reflexió i autocorrecció.

Sostingueu la mirada fins que esteu fora de l'aire. Fins i tot si havíeu dit tot el que ja havíeu de dir. No digueu ni expresseu res si no esteu segurs que esteu fora de càmera.

Gestualitat general que heu d'evitar

- Acumular tensions a diferents parts del cos.

- Moviments massa lents, tampoc massa ràpids, maldestres o nerviosos.

- Tirar el cap enrere.

- Recolzar els colzes sobre l'escriptori (amb les mans aixecades).

- Recolzar l'avantbraç o les mans amb els colzes oberts.

- Tancar o obrir els punys.

- Jugar amb els dits, bolígrafs, ulleres o amb qualsevol element que hi hagi damunt la taula.

- Tocar-se la cara, boca, orelles, el cabell...

- Gratar-se.

- Plegar els braços.

- Inclinar el cap cap a un cantó.

- Arronsar les celles, qualsevol tipus de tic, aixecar les celles excessivament.

- Fer cara d'enfadat o molt seriosa, somriure de manera falsa.

- Deixar la boca oberta, humitejar-se els llavis.

- Cal evitar donar cops a la taula, o fer aquests cops amb el bolígraf, jugar amb el bolígraf.

- No desvieu la mirada al costat de la càmera o al dalt, per mirar l'hora.

- Moviments ràpids i parpelleigs constants són contraproduents.

- La mirada fixa s'associa a la credibilitat, el parpelleig constant a feblesa, nerviosisme, i això distreu l'audiència.

- Eviteu fer ganyotes (habitualment al final de les frases) i sons crossa (espetecs amb la llengua, sospirs).

Autoobservació i observació dels altres

Abans d'utilitzar la graella, visioneu el vídeo sobre la finestra de Johari que teniu més amunt.

Utilitzeu la graella d'observació per prendre consciència de la vostra comunicació no verbal. Passeu la graella a diverses persones perquè us avaluïn. Com a mínim n'han de ser quatre, però és millor que en siguin més. Si més de tres persones us identifiquen un mateix tret, alerta, perquè han detectat una tendència. Heu de tenir en compte que els elements de comunicació no verbal sempre s'han d'identificar en el context i mai han de ser interpretats de manera aïllada. De vegades hi ha trets que per a algunes persones no tenen rellevància, però per a d'altres sí que en tenen. No tothom es fixa en el mateix. Per això us interessa tenir com més opinions, millor.