La credibilitat del presentador de programes informatius de televisió
La credibilitat i la imatge
corporativa (i el prestigi) de les empreses audiovisuals té a veure amb la
impressió que causen tots els elements de la posada en escena davant la càmera.
En especial, hi té a veure la imatge i els estils de presentació d’informatius
dels periodistes. En aquest context, la imatge, eficàcia i credibilitat dels
presentadors a l’hora de transmetre notícies prenen una gran rellevància.
Ara bé, els estils de presentació no
són del tot ‘individuals’, no depenen estrictament de com són les persones, ja
que cada empresa audiovisual marca un estil ‘corporatiu’. A més, els factors
que intervenen alhora de definir l’estil corporatiu són múltiples, entre els
quals cal tenir en compte la interpretació que faci cada organització del
concepte de ‘servei públic’.
Un exemple d’aquesta diversitat
d’estils el trobem en el món de parla anglesa. En anglès, hi ha dues paraules diferents per designar el
presentador de continguts informatius a la televisió, que impliquen també dues
maneres diferents de concebre el paper del presentador i d’orientar l'origen de
la seva credibilitat. Per designar el presentador d’informatius a televisió,
als Estats Units usen la paraula ‘anchorman’
mentre que al Regne Unit prefereixen els termes ‘newsreader’ o
‘newscaster’. L’estil estatunidenc de l’’anchorman’ és seriós, amb una
autoritat, diguem-ne que ‘amigable’, ‘pròxima’, de manera que tant presenta com
comenta notícies. Per tant, transmet opinió. És ‘anchorman’, home (o dona)
àncora, perquè coordina col·laboradors, entrades i sortides del discurs
informatiu i té un paper decisiu alhora d’orientar el relat informatiu i
organitzar el flux de les notícies.
L’estil de presentació britànic, del
‘newsreader’ o ‘newscaster’ és també
seriós i implica una certa autoritat, però no basada en el protagonisme
personal. Per això mai permet que la personalitat i emoció del locutor aflori
de manera clara a les notícies. La funció principal del presentador és ‘to
deliver’, entregar o transmetre notícies, són ‘emissors’ de continguts, motiu
pel qual el seu ‘protagonisme’ és relatiu, hi ha una consciència clara que el
presentador ‘presta’ la seva imatge per simplement connectar receptor i
contingut.
Aquests dos exemples mostren dos
cultures diferents, dos extrems a l’hora d’entendre el paper del presentador de
continguts informatius en les empreses audiovisuals.
Comenta:
1.- La importància del presentador
de continguts informatius de televisió en la credibilitat d’una empresa
audiovisual és equiparable a la credibilitat de ......... en la premsa escrita.
És possible aquesta regla de tres? Com valoreu el paper té el presentador o
presentadora de continguts informatius en la imatge corporativa de l’empresa
audiovisual?
2.- Quina rellevància té la
personalitat del presentador o presentadora en l’estil de presentació (molt,
poc, relatiu...). Expressions tipus ‘és que jo sóc així i no puc canviar’ estan
justificades?
3.- Pensa en els estils de
presentació dels professionals de TV3, TVE, Tele5, Antena 3, 8TV. Quin estil
representen, més a prop de l’estil estatunidenc de l’’anchorman’ o del britànic
‘newsreader’? Consideres que es manté l’estil de presentació en tots els
presentadors del mateix mitjà?
4.- En quin dels dos models consideres
que s’emmarca La Xarxa?
5.- Afecta la diferència de gèneres
informatius ‘L’entrevista’, ‘Notícies en xarxa’, ‘1714, la guerra a comarques’
l’estil general de presentació a La Xarxa?
L'estil
conversacional
Independentment de quin sigui el
grau d'opinió que transmet el presentador de continguts informatius, un dels
elements comuns a qualsevol estil de presentació és l'exigència de naturalitat.
Per això, el presentador o presentadora adopta un estil conversacional, amb un
to explicatiu-informatiu, més propi de la col·loquialitat i la interacció, encara
que de fet sigui simulada, ja que el teleespectador no estableix una interacció
amb el presentador.
Tenir o no tenir telepromter,
aquesta és la qüestió
Per al presentador o presentadora,
tenir telepromter o no tenir-lo i haver de presentar amb papers té implicacions
en la manera com es diuen les notícies. El telepromter garanteix l’orientació a
càmera la major part del temps, però no permet tenir una visió per endavant de
tot el paràgraf, de manera que pot ser més difícil improvisar o salvar errors
si no és que es coneix molt bé el contingut del que es presenta. Quan es
presenta amb telepromter s'ha de trencar
amb la visió frontal de tant en tant consultant alguna cosa en els papers que
es tenen, per evitar fer l'efecte que s'és un bust parlant.
Per contra, el paper permet tenir
una visió més general dels paràgrafs, llegir per endavant i conèixer la
progressió informativa, però requereix més habilitats del presentador a l'hora
d'assegurar que inicis i finals es diguin mirant a càmera.
En el teleprompter els textos tenen
més revisió, de qui escriu i dels Serveis Lingüístics. Per contra, llegir de
papers, com que permet més improvisació, cosa que afavoreix la naturalitat,
també suposa més risc d’error lingüístic, si és que el presentador o
presentadora no té el nivell de qualitat lingüística adequat.
En tot cas, es tingui o no
telepromter, el presentador o presentadora sempre ha de tenir coneixement del
tema que presenta més enllà del que té escrit per poder improvisar o suplir
buits d'informació.
Programes de
ràdio i televisió alhora
En la redacció, i també en la
presentació de notícies, s'ha de tenir en compte si l'emissió serà alhora per
ràdio i per televisió. En aquest cas, els textos s'han d'entendre per si
mateixos, sense el suport ni de la gestualitat del presentador ni d'imatges de
televisió.
Què és més
important la imatge o el text?
Un bon text és la base de la tasca
informativa. Lingüísticament parlant, un text és bo si forma i contingut van de
la mà. Però en la presentació d’informatius a la televisió, per ser eficaços en
la tasca informativa, el text, a banda de ser bo, ha d'anar acompanyat d'una
bona presentació. La comunicació verbal i la no verbal van de la mà una de
l'altra. L’eficàcia comunicativa es basa justament en aquesta complementarietat
i supeditació de la imatge al text. Si el text no funciona, i això vol dir
bàsicament que fallen coherència o cohesió o no s’entén perquè hi ha un excés
de pressuposicions i sobreentesos ─cosa que passa amb força freqüència quan
s’han de reredactar notícies─, la posada en escena se’n ressent. I això ens
treu eficàcia comunicativa i credibilitat.
Val a dir que si el text és adequat
i el donem per bo, però el presentador o presentadora no ‘hi entra’, el
resultat també és que no s’aconsegueix ni eficàcia comunicativa ni
credibilitat. ‘Entrar’ en un text vol dir interpretar-lo. És a dir, posar els
elements paralingüístics i cinèsics al servei del text i la seva comunicació. I
això val tant per a ràdio com per a televisió, perquè encara que a ràdio no ens
vegin, el micro ho capta absolutament tot: inseguretats, desinformacions,
estats d’ànim...
Per això s’ha d’anar alerta quan,
per exemple, es justifica una locució
‘plana’ apel·lant a l’objectivitat o a la formalitat. Hi ha periodistes que ho
llegeixen tot igual, monòtonament. Però, de fet, res mai no pot llegir-se
igual. Sovint, quan es fa així, el que el periodista amaga no necessàriament és
imperícia, és desconnexió del text o, fins i tot, desinterès o avorriment.
La comunicació no verbal en ràdio i televisió: quines diferències hi ha?
Hem afirmat més amunt que comunicació verbal i no verbal
van de la mà, l’una de l’altra. I en aquest sentit, no caldria fer gaires
diferències entre ràdio i televisió quan parlem de transmissió de notícies.
Això pot semblar una mica estrany, però té la seva justificació. En el cas de
la ràdio, hem de tenir en compte que els oients, encara que no puguin veure la
imatge, també perceben elements de comunicació no verbal, ja que el to, el
ritme, el volum, els silencis i el timbre de veu són característiques no
verbals associades al llenguatge verbal. Es consideren elements de
comunicació no verbal perquè depenen de la intenció de l'emissor o de les
emocions, més que del significat de les paraules que es diuen. A diferència de
la televisió, els elements de comunicació no verbal que no es veuen són els
associats amb el comportament, els elements cinèsics (expressió facial, mirada,
postura, gestos, proximitat), però aquests elements són inferibles
per part de l’oient. I és que teòricament, si es presenta bé, també en ràdio,
els elements cinèsics hi són presents i han d’estar al servei de la comunicació
verbal.
En tot cas, el locutor de ràdio, no
és que no utilitzi elements cinèsics en la seva posada en escena radiofònica,
simplement no n’és del tot conscient de com els usa o de l’impacte que tenen en
la locució. Per posar un exemple, una cosa tant senzilla com locutar una
notícia amb un somriure o sense somriure té un impacte extraordinari en la
manera com es transmet (i es percep) el to de veu per ràdio.
Vist això, hem de plantejar-nos
quantes coses del nostre estat d’ànim i personalitat afloren en la presentació
a televisió i ràdio. Se 'senten' moltes coses! Des de la tristor, i la
baixa autoestima passant per la
coqueteria o la prepotència.
Per tant, des de la perspectiva del
presentador de notícies de ràdio que ara fa televisió, les diferències entre
ràdio i televisió no rauen en el fet que de cop i volta la comunicació no
verbal pren una rellevància que abans no tenia, no. Rellevància, la comunicació
no verbal, ja la tenia. Justament per això, la història de La Xarxa fa que els
professionals de ràdio estiguin millor preparats per afrontar la presentació a
televisió.
Però, per què? Tradicionalment a la
ràdio mantenir el relat informatiu ha estat una exigència del directe i del
mitjà. I en el relat informatiu els elements paralingüístics que formen part de
la comunicació no verbal tenen una rellevància cabdal. Per contra, en l’àmbit
de la televisió hi havia altres maneres de reconstruir el relat, com la
possibilitat d’utilitzar les eines d’edició i la supeditació del text a la
imatge.
En aquest sentit, l’únic que han
d’aprendre els antics presentadors de ràdio que ara fan televisió és a prendre
consciència dels elements cinèsics de la comunicació no verbal que influeixen
en la presentació davant de càmera. I prendre consciència vol dir identificar
els elements que intuïtivament fan bé i els que han de modular per millorar la
posada en escena.
Què entenem per text?
Arribats a aquest punt, i deixant de
banda els elements que tenen a veure amb l’oportunitat, selecció i orientació
de les notícies, en la presentació d’informatius hi tenen a veure els elements
de comunicació següents:
Figura 1:
Elements comunicatius en la presentació d’informatius i eines per millorar-los
Comunicació verbal
|
Coherència
|
Articulació estructurada de la informació en base a
l’ús adequat de la terminologia i la gramàtica.
|
Llibre
d’estil
+
Consells
lingüístics
|
Cohesió
|
Ús adequat dels lligams superficials de les peces que
constitueixen un text (o un relat informatiu) i li atorguen unitat.
|
Comunicació no verbal
|
Elements paralingüístics
|
To, ritme, volum, silencis i timbre de veu
|
Apartats
de locució del ‘site’ dels SL
|
Elements cinèsics
|
Expressió facial, mirada, postura, gestos, proximitat
|
Apartats de comunicació no verbal per a presentadors del ‘site’ dels SL
|
La comunicació no
verbal: funcions dels elements cinèsics
La
comunicació no verbal exerceix diferents funcions.
Emfasitzar el
llenguatge verbal: Si quan indiquem una direcció a la dreta movem la mà
cap a la dreta, estem emfasitzant el nostre llenguatge verbal amb un gest de
comunicació no verbal. Si quan presentem una notícia de l’atur diem una xifra
que es considera alta i alhora aixequem les celles, estem emfasitzant la dada
en aquest sentit.
Orientar la
manera en què el missatge verbal ha de ser interpretat: La frase 'El
Gavà ha guanyat el Girona per cinc gols a zero' permet una combinatòria de tons
i volum que donen lloc a diferents interpretacions. Podem emfasitzar que el
Gavà n’ha fet cinc o bé que el Girona no n’ha fet cap, mostrar decepció,
sorpresa, incredulitat...
Regular la
comunicació: Els missatges no verbals ajuden a regular el ritme de la
comunicació o bé la interacció. En un informatiu presentat per dues persones,
es dóna pas a la parella informativa girant el cap i mirant-la alhora que en
podem dir el nom.
Expressar
sentiments i emocions: Comunicar l'estat d'alegria, tristesa, etc. Per molt
objectius que pretenguem ser, no expressem igual la notícia de la mort d’un
personatge de l’actualitat que la victòria d’un equip esportiu. I forma part de
la serietat i la naturalitat que, encara que sigui de manera subtil, hi hagi
emotivitat en la transmissió d’aquestes notícies.
Substituir
paraules: Per exemple, quan un guàrdia urbà ens aixeca la mà i
ens demana que ens aturem el gest substitueix la parla. Igualment, podem
encarar el palmell de la mà a un tertulià que s’està passant de temps per
indicar-li que sigui breu o bé que deixi de parlar. La diferència entre el
guàrdia urbà i nosaltres és que la mà del primer estarà tensa i vertical i la
nostra relaxada i inclinada.
Contradir el llenguatge
verbal: Si estem tremolant i diem que no tenim fred, la nostra
comunicació no verbal contradiu el nostre missatge. Si des de realització ens
parlen per l’auricular i nosaltres arrufem les celles, ens posem la mà a
l’auricular, però diem “sí, sí, et sento bé”, la nostra comunicació no verbal
contradiu la verbal.
En la presentació d'informatius hem
de tenir en compte que comuniquem amb tota la imatge i el presentador és
l'element més important. En aquest sentit, la gestualitat ha d’acompanyar el
discurs. Per això, són importants les funcions d'emfasitzar, orientar el
missatge, regular la comunicació... Prenen poca o nul·la rellevància o bé són
inadequades, les funcions d'expressar sentiments i emocions, i en especial en
programes que s'emeten simultàniament per a ràdio i televisió, contradir el
llenguatge verbal o substituir paraules.
Elements cinèsics en la comunicació no verbal
Els presentadors d'informatius
comuniquen amb tota la imatge. Per tant, han de ser conscients de tota la seva
gestualitat.
Per prendre consciència hem
d'aplicar el model de la finestra de Johari.
Sou conscients del paper que juga la
comunicació no verbal?
Programació Neurolingüística
aplicada a la comunicació no verbal. Millorar la consciència de la nostra
comunicació.
Recomanacions
Què hem de vigilar quan presentem?
Posició
Adopteu una posició recta, estable,
per oferir seguretat i comoditat, sense deixar caure els muscles. El cos ha
d'estar relaxat i no tens.
Si esteu asseguts, l'altura de la
cadira ha d'adaptar-se a la complexió física. Heu de poder recolzar braços i
avantbraç sobre la taula de manera còmoda. Els braços no han de quedar amagats
sota la taula ni tampoc massa alts.
L'ideal és que segueu sobre els
vostres isquis. Amb el cos a prop de la punta de la cadira, sense recolzar-vos
en el respatller i amb els peus a terra. No recolzeu els peus sobre la cadira.
No jugueu amb la cadira ni us balancegeu.
Si esteu dempeus, recolzeu el cos
sobre els dos peus, lleugerament separats. No canvieu de peu. Excepcionalment, si això us dóna una imatge
massa rígida, intenteu recolzar el cos sobre un sol peu, fent una 'essa' amb el
cos, i aneu canviant de peu. També podeu passar de posició de descans a estable
i d’estable a descans, canviant de peu.
Si esteu dempeus, els braços cauen
al llarg del cos. Agafeu-vos les mans a l'altura de l'abdomen, però no molt
amunt o molt avall. També podeu agafar una cartolina.
Gestualitat
Moviments suaus i subtils, perquè la
càmera sempre els accentua.
Els braços o les mans es recolzen damunt la taula, però
eviteu ajuntar les mans, tampoc heu d’obrir els colzes. Més aviat s'ha de fer
al revés.
Les mans s'ha de moure de manera
subtil, per matisar una idea del discurs.
Amb el copresentador o convidats,
busqueu la simetria del gest.
La lectura i la
mirada
Practiqueu la mirada 'panoràmica'
per tenir control perifèric. Fixeu-vos en un punt frontal i intenteu controlar
què passa a la perifèria d'aquest punt sense redireccionar la mirada.
Heu d'intentar llegir selectivament
la informació, i això requereix una certa pràctica. És millor començar i acabar
la notícia mirant a càmera i mirar a càmera també en aquells fragments i
seqüències en què el text és molt rellevant o conté informació nova.
Si llegiu del teleprompter, heu
d'intentar desviar la mirada de tant en tant al paper per donar sensació de
naturalitat.
Les càmeres, en teoria, ha d'estar
ubicades a l'altura dels nostres ulls. Hem de saber identificar en cada moment a
quina càmera hem de parlar per seguir-la amb la mirada i no trencar el contacte
visual.
La mirada és molt important. A
través de la mirada fem contacte directe amb l'audiència. Si mirem fixament la
càmera, el teleespectador sent que hi ha contacte, connexió i complicitat entre el presentador i
l'audiència. Per tant, cal evitar desviar la mirada a punts fora de pla. En tot
cas, es recomanable establir diàleg amb la mirada del vostre copresentador.
S'ha de poder llegir una informació
alternant la mirada a la càmera i la mirada al paper.
Si coneixeu la informació, apreneu a
dir les frases d'una tacada sense mirar els papers. Ara bé, si feu això, heu de
ser conscients que el subconscient lingüístic us pot jugar males passades,
perquè recupereu el vostre corpus lingüístic inconscient i, per tant, no
controlat. Les persones que han passat de presentar amb teleprompter a
fer-ho sense, cometen errors que a l'escriure ja no feien, perquè el procés
d'escriure, al ser menys espontani, permet reflexió i autocorrecció.
Sostingueu la mirada fins que esteu
fora de l'aire. Fins i tot si havíeu dit tot el que ja havíeu de dir. No digueu
ni expresseu res si no esteu segurs que esteu fora de càmera.
Gestualitat
general que heu d'evitar
- Acumular tensions a diferents
parts del cos.
- Moviments massa lents, tampoc
massa ràpids, maldestres o nerviosos.
- Tirar el cap enrere.
- Recolzar els colzes sobre
l'escriptori (amb les mans aixecades).
- Recolzar l'avantbraç o les mans
amb els colzes oberts.
- Tancar o obrir els punys.
- Jugar amb els dits, bolígrafs,
ulleres o amb qualsevol element que hi hagi damunt la taula.
- Tocar-se la cara, boca, orelles,
el cabell...
- Gratar-se.
- Plegar els braços.
- Inclinar el cap cap a un cantó.
- Arronsar les celles, qualsevol
tipus de tic, aixecar les celles excessivament.
- Fer cara d'enfadat o molt seriosa,
somriure de manera falsa.
- Deixar la boca oberta,
humitejar-se els llavis.
- Cal evitar donar cops a la taula,
o fer aquests cops amb el bolígraf, jugar amb el bolígraf.
- No desvieu la mirada al costat de
la càmera o al dalt, per mirar l'hora.
- Moviments ràpids i parpelleigs
constants són contraproduents.
- La mirada fixa s'associa a la
credibilitat, el parpelleig constant a feblesa, nerviosisme, i això distreu
l'audiència.
- Eviteu fer ganyotes (habitualment
al final de les frases) i sons crossa (espetecs amb la llengua, sospirs).
Autoobservació i observació dels altres
Abans d'utilitzar la graella, visioneu el vídeo sobre la finestra de Johari que teniu més amunt.
Utilitzeu la graella d'observació per prendre consciència de la vostra comunicació no verbal. Passeu la graella a diverses persones perquè us avaluïn. Com a mínim n'han de ser quatre, però és millor que en siguin més. Si més de tres persones us identifiquen un mateix tret, alerta, perquè han detectat una tendència. Heu de tenir en compte que els elements de comunicació no verbal sempre s'han d'identificar en el context i mai han de ser interpretats de manera aïllada. De vegades hi ha trets que per a algunes persones no tenen rellevància, però per a d'altres sí que en tenen. No tothom es fixa en el mateix. Per això us interessa tenir com més opinions, millor.