Què és?

Alguns locutors prenen vicis de dicció i no saben utilitzar la veu de manera adequada. Una locució exagerada, un to poc natural, afectat, són les característiques d’un to impostat. Es canvia el registre a la sortida de l’aire i s’enfosqueix o s’aclareix el timbre amb falsets o impostacions. L’excés d’impostació és manifesta quan hi ha una baixa autoestima respecte de la pròpia veu, o bé una certa incapacitat per fer aflorar la pròpia personalitat locutiva i és una manera d’ocultar-se darrere d’un model de locució copiat de periodistes de referència: Ramon Pellicer, Joaquim M. Puyal, Matias Prats, Gemma Nierga, Julia Otero, Mònica Terribas...

Com evitar-ho?

La locució ha de ser sempre natural i autèntica. Cal respectar el ritme intern i la naturalesa de la pròpia veu. Cal identificar els elements en què s’ancora la imitació del model per desactivar-los, i  fer un esforç per trobar la manera personal de locutar explorant-ne els trets expressius mitjançant l’observació d’ un mateix en entorns d’espontaneïtat.

Exercicis:

Enregistreu-vos locutant un text i escolteu-vos. Escolteu-vos també en situacions d’espontaneïtat.

Detecteu-hi els patrons elocutius.

Feu exercicis de flexibilitat en la lectura: llegiu diferents tipus de textos i exploreu diferents tipus d’entonació. Tot seguit, interpreteu-los adequadament. Penseu en el sentit que li voleu donar a l’entonació, les pauses,  la velocitat, el volum de veu, etc.