Què és?

Els locutors amb la síndrome de l’espia parlen sense gairebé moure els llavis. Aquesta pràctica genera un discurs fosc, poc clar, amb una articulació deficient que va en detriment d’un discurs net, on s’identifiquen tots i cadascun dels sons. En una bona locució s’han de dir tots els fonemes de manera clara, sense elidir-ne cap. La bona locució, a més, dóna una sensació de lentitud, encara que la lectura no sigui en realitat tan lenta com l’entén l’oient. La vocalització aporta concisió i claredat.

Com evitar-la?

Per combatre la locució de l’espia cal precisió en la pronúncia i mobilitzar la musculatura de la cara, els llavis, la llengua i posicionar correctament els punts d’articulació en el paladar.

Exercicis:

Exercicis logocinètics de la cara, llengua, mandíbula, etc (consulta l’apartat de Principis generals de locució del site dels Serveis Lingüístics). En cap cas ens posarem un bolígraf a la boca per practicar la locució, ja que això pot provocar males posicions. De fet, no hi ha cap esportista, per exemple, que es posi claus a les raquetes o pedres a les sabates per entrenar.